Hi ha jocs que aconsegueixen captar la teva atenció abans fins i tot de començar la partida. Bella Vista n'és un clar exemple. Només d'obrir la capsa ja queda clar que la seva producció és un dels seus grans atractius: edificis tridimensionals, una ciutat que es construeix sobre la mateixa taula i una presència que convida a aturar-se uns segons abans de començar a jugar. És un d'aquells jocs que inevitablement desperten curiositat. Reconec que aquesta mateixa espectacularitat em feia pensar que ens trobàvem davant d'un títol on la producció tindria més pes que les mecàniques. No seria la primera vegada que un joc entra pels ulls però, un cop comença la partida, no acaba d'oferir gaire cosa més. Per això vaig començar les primeres partides amb unes expectatives força prudents.  Però a mesura que la ciutat anava creixent, també ho feien els dubtes. Gastar més diners per assegurar un bon ordre de torn? Reservar aquell edifici ara o esperar una ronda més? Prioritzar u...

  Després de sorprendre molts jugadors amb Cerveza y Pan (ressenya aquí) , Scott Almes torna a apostar per un joc exclusiu per a dos jugadors amb Wine & Cheese , editat per Deep Print Games . Lluny de limitar-se a repetir una fórmula que ja havia funcionat, l'autor presenta una proposta amb més profunditat estratègica, més interacció i un nivell d'exigència superior, mantenint aquell equilibri entre elegància i complexitat que ja caracteritzava el seu predecessor. En aquesta ocasió viatgem fins a la regió de la Borgonya, on dos productors competeixen per elaborar el millor vi i el millor formatge. Al llarg de dos anys haurem de gestionar la nostra explotació, obtenir els ingredients necessaris, elaborar els diferents productes i decidir quin és el millor moment per vendre'ls. Tot plegat sota una temàtica molt ben integrada, on el pas del temps i el procés de maduració tenen un paper protagonista.  Però si alguna cosa diferencia Wine & Cheese d'altres jocs del...

  És sorprenent tot el que aconsegueix fer Viernes amb tan pocs elements. Una caixa petita, un grapat de cartes i unes regles que s'expliquen en pocs minuts són suficients per construir un dels jocs en solitari més influents dels últims anys. Lluny de buscar una gran aventura narrativa o un desplegament espectacular, Friedemann Friese aposta per una idea molt simple... i l'executa amb una precisió admirable. El seu gran encert és plantejar un joc de construcció de pila des d'una perspectiva completament diferent de l'habitual. Aquí no es tracta d'acumular cartes cada vegada més poderoses, sinó d'aprendre a modelar la nostra baralla perquè Robinson deixi de ser un nàufrag incompetent i es converteixi, a poc a poc, en algú capaç de sobreviure pels seus propis mitjans. I el més curiós és que, per aconseguir-ho, sovint caldrà acceptar derrotes que aparentment semblen un pas enrere. Robinson Crusoe acostuma a ser el protagonista de qualsevol història sobre una illa...