Quan obres la capsa de Sweet Lands per primera vegada, és molt fàcil deixar-se enlluernar per la seva producció. Peces de fusta preciosament tallades, una paleta de colors que crida “dolçor” des de la primera mirada, cartes amb il·lustracions encantadores i un munt de taulers individuals que prometen una experiència rica. És el tipus de joc que, vist de lluny, podria semblar un eurogame amable, familiar, gairebé un joc de taula “per a tots els públics”. Però només cal començar la primera ronda per adonar-se que Sweet Lands juga en una lliga molt diferent: és un eurogame exigent, dur, carregat de microdecisions i constantment marcat per una sensació d’escassetat i pressió. En altres paraules, és un títol que sembla dolç, però que té un fons intensament cerebral. Aquesta dualitat —aparentar una cosa i ser-ne una altra— és probablement el seu tret més distintiu. I és que la temàtica, tot i ser present, funciona més com a embolcall amable que com a motor real de la partida: si bé c...